Compte, que la vida sembla brillar més del normal. Quí estarà acostumat a que les mentides es posen al costat de les nostres veritats, en clau de post-veritat? Què farà que el món es posi d'empeus, i ara si, es rebel·li contra els irregulars cants de sirena de la globalització? Tal cop nosaltres? Tal cop. Si aixecar-nos costa, imagini's mantenir una lluita que de bon principi sembla ja perduda. Perdem, un altre cop, contra els poders fàctics. Perdem, un altre cop, contra qui vol coartar la nostra llibertat.
I va ser temps ençà que els negres no podien asseure's als mateixos seients que els blancs americans. No cregui que fa tant. Només seixanta anys. Gairebé seixanta anys també on els badoquins de París van desapareixer dels carrers, llençats contra l'establishment. Estàn, totes aquestes fites, al voltant del nostre imaginari. Quan les sufragistes foren detingudes per clamar per la igualtat de drets. O, encara més endarrere queden els drets laborals que guanyarem a força de perdre companyes i companys pel camí.
Dessitgem que aquest món s'assembli més al descrit per Asimov als seus relats curts. I és que, potser la quimera de ser orquestrats per màquines, que no entenen de tants negatius sentiments que ofeguen a la humanitat, de tanta missèria moral que es disfressa de competició i superació fora millor que la delegació de poders en humans tan corruptes com tots nosaltres. On els pecats divins són, ara si, una peça indispensable per poder entendre el present. La lluita entre ells i nosaltres, la lluita entre els que volen tot per ells i els que volem un món nou de tots colors per avançar, ara si, cap a la imaginària Ítaca.
Ningú no ha dit que sigui fàcil. I és que el sacrifici que van fer Martin Luther King, les indignes morts de qui van lluitar al '36 contra qui volien que tot quedès “cordat i ben cordat”, els primers homes que van defendre les vuit hores de jornada laboral, el monjo budista que es va calar foc davant de la mirada atònita dels policies, el pobre infeliç que va ser traspassat per una filera de tancs a la Plaça Tiannamen, i tants altres que van fer un món millor, pot quedar en paper mullat. No podem abandonar-los.
Perquè abandonar-los serà perdre. Perdre la llibertat, perdre les ganes de fer d'aquest món un lloc millor, on la xenofòbia, el sexisme i tants “ismes” negatius siguin només cosa del passat. No hi ha res pitjor que un poble que oblida les seves arrels, d'un poble que deixa de lluitar contra les injusticies. I és que Bertold Brecht, en temps dels nazis, ja va profetitzar que qui s'ampara en la prudència enmascarada d'inacció, acabaría sent un traïdor. Som, doncs, complices dels que ens volen sometre, fins que tornem a cridar, com un sol poble, contra la traïdoria de qui diuen representar-nos, de qui diuen protegir-nos, dels qui no diuen res per prudència.
